Avui hi ha vaga de
controladors aeris. A les portes d’un cap de setmana més llarg que de costum
–els dies 6 i 8 són festa, i la gent aprofita per marxar de vacances-, els
aeroports espanyols estan plens d’avions que no s’envolen i de passatgers que
no s’hi poden moure. L’escàndol i la indignació són majúsculs, i les cadenes de
televisió atorguen àmplia cobertura a la crisi aeroportuària. S’agraeix, que
les televisions prestin aquest servei públic, sobretot en uns temps en què
prima l’espectacle fàcil i merdós, però té un parell d’inconvenients. El
primer: si t’estàs mirant una estona qualsevol programa que tracta la vaga dels
controladors, sembla que et trobis en un bucle. Les imatges i les informacions
es repeteixen, una vegada i una altra, i els locutors, que allarguen les frases
i les paraules tant com poden, no aporten gairebé res de nou. I el segon: que
sembla l’excusa perfecta per no haver de buscar més notícies. Com que la
mongetera de la informació ens ha crescut aquí, al costat de casa, collim-la,
que hi ha fato! I la resta de les notícies, per als postres.
És molt discutible, atorgar aquest tracte preferencial a la vaga dels
controladors. Pot afectar molts viatjants, i ocasionar seriosos perjudicis
econòmics, però… Realment és tan important? Realment interessa tant
l’audiència? A un país ensorrat en una crisi econòmica còsmica, amb milions i
milions de persones que no treballen, que no poden permetre’s anar de vacances,
que en segons quins casos ni moure’s del poble o la ciutat poden, realment li
treu la son que hi hagi qui no pot pujar a l’avió?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada