Ni
fet expressament.
Al
matí, caminant pel passeig de Misericòrdia, de poc em servia el paraigua: la
pluja queia d’esquitllèbit i em xopava el pit. A la tarda, quan he anat a
buscar les nenes, he hagut de carregar una bossada –demà acaben les classes, i
avui ha començat l’operació d’evacuació de material- perquè elles poguessin
subjectar els paraigües amb les dues mans. A sobre, hem hagut de vigilar de no
ficar la pota –literalment- als tolls que converteixen el descampat-pàrquing de
l’Escola Els Ganxets en un fangar. Ara, a un quart de dotze de la nit, a la
Rambla Nova de Tarragona, brilla la lluna plena i majestuosa. Queden quatre
núvols esgarriats, escanyolits.
Ni
fet expressament.
Un
camió d’escombraries dóna la volta a la plaça de la Imperial Tàrraco. Un altre
baixa de la Rambla Nova. Jo
tiro amunt. Saludo el monument als castellers. A la font
del centenari de la Rambla, l’aigua vessa lenta i endreçada. A mà esquerra, dos
operaris netegen una caseta de l’ONCE. Un dels operaris encén un cigar
esmitjanat. Més endavant, trobo un gran arbre de Nadal, guarnit amb llums
blanques i blaves, verdes i roges. Els arbres de banda i banda de la Rambla
també estan il·luminats: les branques que ixen dels troncs estan mallades de
llums blanquinosos. Les llums es reflecteixen a les rajoles molles.
A
aquesta hora, encara volta gent. Veig una dona que porta una bossa grossa a la
mà esquerra i un paraigua plegat a la mà dreta. Fa servir el paraigua de bastó,
perquè aquesta Rambla que du a la mar té la particularitat que fa pujada. Passo
entremig de les parades de la Fira d‘Artesania. Un vigilant de seguretat fa la
ronda. Al capdamunt de la Rambla, d’uns fanals pengen unes banderoles on
llegeixo: “Tarragona s’encén per a tu”. Ara això es pot dir, però si li ho
proposen fa dos mil anys a Neró, s’ho pren al peu de la lletra.
M’aferro a la barana del Balcó del Mediterrani. Una
vintena de metres més avall, hi ha la via del tren i les ones que escumegen a
la platja. Al fons, tres vaixells que suren en la foscor mediterrània. Més al
fons, la tènue línia de l’horitzó. A dalt, una llumeta que es passeja, que bé
podria ser un avió o un helicòpter. A la dreta, a prop de l’estació de tren,
unes grues que giren. I aquí, on sóc jo, un paio que prendrà apunts fins que
arribi l’hivern.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada