Un quart d’onze. El dia
és gris. La llum és mansa. Bufa una brisa tèbia. El tram central del passeig de
Misericòrdia està humit, compacte, poc fangós. Hi ha algun toll. Els bancs de
fusta estan banyats. Els de pedra no.
Desenes, centenars,
milers de fulles es desenganxen dels alts plataners. Cauen a poc a poc.
Planegen. Aterren discretament. Jo bado. Levito. Em trobo suspès en el temps,
al marge del temps. Sóc i no sóc. Sec en un banc de pedra, però no em noto. És
com si jo fos una més de les fulles que cauen.
Les fulles estan tan fluixes que només cal una mica d’airet perquè les
faci caure a grapats. Penso que fins i tot els arbres ens dicten moralines.
Perquè ens estan ensenyant que, perquè caiguin les fulles, no calen vents
forts. Només fa falta temps, paciència i una mica de suavitat al final.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada