Miro Les portes de la nuit, de Marcel Carné.
Grandíssima pel·lícula. Em sorprèn la facilitat, l’espontaneïtat amb què
s’entrecreuen els personatges d’aquesta obra coral. La fotografia és suggerent,
poètica. Els personatges estan molt ben tallats, tots són diferents entre si.
Però n’hi ha un que emergeix sobre la resta: el rodamón que va predint el futur
a tots els personatges amb qui es va trobant una freda nit d’hivern a París. El
rodamón, a qui dóna vida l’actor Jean Vilar, té un rostre enigmàtic, el qual
transmet la tensió, la intriga, el dessassossec i la inquietud necessàries per
arribar al final de la pel·lícula i comprovar si són certes totes les profecies
que vaticina.
Les Portes de la nuit és, també, una pel·lícula molt ben escrita. Jo em quedo amb les
paraules que adreça Jean Vilar a un joveníssim Yves Montand, que es podrien
traduir així: “Tot és una cadena. No té res d’extraordinari. O, millor dit, sí:
hi ha coses que són extraordinàries, però l’home s’hi acostuma fàcilment. Per
exemple, allà hi ha el sol. Per a l’home ja és quelcom natural, ja ni
l’impressiona. Tanmateix, l’astora veure un vedell amb dos caps; això
l’inquieta. Per tant, cal que tots els dies neixin vedells amb
un sol cap, com vostè i com jo. Tot és
estrany, i inexplicable, si reflexionem”. Un deu per al guió de Jacques
Prévert.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada