Llegeixo, a l’edició
digital del diari Segre, que els actors de Pedra
de tartera fan una estada als Pallars. Volen conèixer “in situ” els
escenaris on transcorre l’obra de teatre –adaptació de la novel·la homònima de
Maria Barbal- i amarar-se del dialecte pallarès. Ho trobo magnífic. Així es
comença: fent justícia al text, volent ser fidedigne i respectant una
determinada forma de parlar. La qual cosa, per cert, és respectar la
diversitat, la pluralitat de parles del nostre país.
Com m’hauria agradat que
l’adaptació televisiva de Les veus del Pamano hagués reflectit aquesta sensibilitat! Vaig plegar als cinc minuts
de començar-la. Quina vergonya, quina indignació, quina presa de pèl més gran
escoltar els habitants d’un poblet del Pallars xerrar en barceloní! Tot
l’esforç de Jaume Cabré, a la novel·la original, per reproduir el parlar
pallarès, per terra. Un desastre. Per sort, sempre ens quedarà el llibre, potser
la millor novel·la en català de la primera dècada del segle XXI.
Les excuses no valen. No val a dir que és difícil parlar com es parla a
comarques. Saber parlar diferent és quelcom que va inclòs a la feina i al sou
d’actor. Que potser el Carles Canut, de Gerri de la Sal (Pallars Jussà), no declama
en català estàndard quan cal i com cal? Que potser la Mercè Lleixà, de Roquetes
(Baix Ebre), no interpretava en català normatiu quan se li demanava? Quin
problema hi ha, doncs, perquè els del centre parlin com els de les vores, quan
els de les vores parlen com els del centre?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada