Avui he tornat a veure Ratatouille, una de les meves
pel·lícules preferides. I el film que m’inspira més a l’hora d’escriure. Gran
part de la meva literatura gastronòmica beu i menja d’aquesta pel·lícula de
dibuixos animats. D’aquí en vaig treure que un bon menjar ens transforma; que
el menjar pot esdevenir una obra d’art; que al bon menjar hi ha poesia i
música. I d’aquí en vaig aprendre que, quan s’ha de parlar de menjar, no n’hi
ha prou amb el menjar. Que s’han de retratar els ambients, els personatges, els
diàlegs i els paisatges que hi ha al voltant del menjar. Un exemple: quan el
jove Lingüini arriba al seu esquifit pis parisenc i col·loca com pot la
bicicleta darrera la porta. Hi ha una evocació de Billy Wilder a Irma la Douce i fins i tot a The Apartment que val un quintar. O quan
la rata Rémi inicia el seu ascens de les clavegueres a les teulades de París.
Allí hi ha il·lusió, inquietud, passió per la descoberta, ganes de menjar-se el
món, aquella bohèmia i aquell romanticisme tan atribuïts a París i, finalment,
el premi: una enlluernadora panoràmica nocturna de la ciutat, amb la Torre
Eiffel al fons.
Ara bé, si he de triar un moment de la pel·lícula, trio la reflexió
final del crític gastronòmic Anton Ego, que a la versió anglesa posa veu el
mític Peter O’Toole. Jo, que encara no he rebut una crítica -positiva o negativa- dels meus llibres als
diaris del cap i casal, em consolo amb les paraules d’Ego, que es podrien
traduir així: “En molts sentits, la feina d’un crític és fàcil. Arrisquem molt
poc, perquè gaudim d’una posició que està per sobre dels que exposen el seu
treball al nostre judici. Xalem amb les critiques negatives, que són divertides
d’escriure i de llegir. Però el fet més amarg que els crítics hem d’afrontar és
que, a l’hora de la veritat, qualsevol producte mediocre té més sentit que la
crítica en què el qualifiquem de deixalla.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada