Abans de marxar a
Sarroca, anem a votar a l’Escola Rubió i Ors de Reus. Hi ha més votants que no
em pensava. I molts interventors convergents. Molts. És una demostració de
força, sens dubte. Per ventura és el preludi d’una gran victòria?
Donem una sorpresa als
pares, que cullen olives al tros de la Creu. En principi, només m’esperaven a
mi, però ens hem presentat la Maria Alba, la Joana, l’Aina, mon nebot David i
jo. No només ho hem fet per alegrar el matí a mon pare i ma mare: volíem que
les xiquetes sabessin que és, anar al defora. Volíem que sabessin què és,
collir olives. Per això ens ha fet tanta gràcia quan la Joana i l’Aina,
abillades amb jaquetes dobles, capells i guants, han rascat l’oliver amb les
sarpetes.
Ensenyo als pares la
revista Descobrir. Hi ha dues fotos del dia que va venir el Jordi Bas: en una,
surten els caragols atacats per les flames, i a l’altra, l’estesa d’ametlles
marcones que hi havia a l’entrada de casa. Els confesso que no m’esperava que
triessin aquesta foto, i encara menys que la col·loquessin per obrir el meu
article “El menú de les Garrigues”. Ho considero, però, un encert: la foto, a
tota pàgina, de les ametlles, fa molt goig –el Jordi és bon fotògraf i mon
pare, bon pagès- i aquests fruits són els secs símbols per excel·lència de la
salvatge garriga.
Dinem aviat. Al voltant
de la foguera, asseguts en caixes de fruita girades del revés, mengem carn
rostida, llonganissa a la brasa i tomates al caliu. L’oli nou –espès, verd,
picantet- amara les tomates i les llesques de pa torrat. Després de dinar, la
Maria Alba s’emporta la canalla a Sarroca. Fa fresca i hem de collir.
La tarda no és gaire
bona. Bufa vent del nord i, quan els núvols tapen el sol, la fredor s’accentua.
He de substituir la gorra amb visera pel capell de llana, que em serveix per
tapar-me les orelles. Amb el pedruscall del tros falquem les cantonades de les
borrasses, perquè no les doblegui el vent. Collim
olivers i olivers, omplim sacs i sacs. En cap moment em trec la jaqueta. Quan el sol és a un o
dos dits de pondre’s, pleguem.
De tornada cap a Reus,
ens acompanya ma neboda Mònica. No poso música, perquè el cotxe és una olla de
grills. Les xiquetes repeteixen, una vegada i una altra, les joguines que els
han de portar els Reis. La Mònica es pixa de riure.
Deixem la Mònica a davant del seu edifici i ens n’acomiadem. Entrem al
pis a escassos minuts per a les vuit del vespre, hora en què tanquen els
col·legis electorals i en què es fan públiques les enquestes realitzades a peu
d’urna. M’assec al sofà i engego la tele. A veure…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada