Si Josep Pla és l’amo de
les lletres catalanes, Josep Maria Espinàs, a dia d’avui, n’és el mestre. On
queda especialment reflectida aquesta mestria és en els llibres dels seus
viatges a peu. Al marge d’un camí o una carretera, en un bosc o un poble,
l’Espinàs observa quelcom aparentment banal i anecdòtic i ho converteix en
norma, en categoria, en regla general. Un exemple? A la pàgina cent quatre d’A peu per l’Alcalatén, escriu: “A la
paret d’una casa dels afores, camí enllà, han pintat quatre pals i una estrella
i aquesta llegenda: “L’Alcalatén, terra de bona gent”. No som a l’Alcalatén
històric, però sí en la demarcació comarcal d’avui, i penso que està molt bé
que la pintada no hagi estat esborrada, perquè més enllà de les picabaralles
aquesta inscripció ha de satisfer tothom, i jo he estat a punt d’afegir-hi a
sota: “D’acord”. Si repasso els meus viatges, en les terres altes valencianes
he trobat sempre una gent de tracte natural i lleial. Terres de muntanya amb
gent oberta… Paisatges trencats per barrancs amb gent comunicativa… Gent que
ofereix entre roquissars gestos amables, sovint tendres… Què puc dir, dels
tòpics literaris i sociològics. Trepitjant el país és difícil trobar tòpics.
Potser això té alguna
cosa a veure amb aquest camp d’avellaners pel qual avanço. Algú m’ho va fer
veure, a Benafigos: les ametlles s’han de fer caure, mentre que les avellanes
cauen soles. Menys esforç, sens dubte. Més modern. Les plantacions d’avellaners
tenen un èxit comprensible. Com les plantacions de tòpics, que cauen sols i
només ens cal collir-los. La realitat és més aviat una ametlla, i per
abastar-la cal sacsejar l’arbre –cal prendre’s algunes molèsties.”
Quan li llegeixo paràgrafs com aquests, sempre em dic: “Cony d’home! Ja
m’ha tornat a fotre!”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada