Som a Arbeca, a casa els
sogres. Hem acabat de dinar. M’acosto a la finestra i miro el cel. Els núvols,
agrumollats, semblen sortits d’un enormíssim avió a reacció. El sol daura el
ventre dels núvols. A punt de pondre’s, els esqueixa horitzontalment però no
pot desfer-se’n. A dos quarts de sis s’entafora a l’horitzó. Fa el que pot, el
pobre, per ancorar la llum al cel, però els núvols i la nit no el deixen.
Les tardes s’escurcen, i encara s’escurçaran més fins al solstici
d’hivern. A la Plana de Lleida, si hi ha la broma plana –la boira espessa-, les
nits són eternes. Per això és tan important que, si fa sol, allargui tant com
pugui. El sol és llum, goig, vida que s’ha de gaudir fins a l’últim raig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada