Dissabte, 27 de novembre de 2010

A la plaça del Portal Nou de Valls hi ha moviment. En aquesta hora del matí, hi celebren el Mercat del Tracte d’Equins. Al costat on toca el sol, formen els ruquets, els cavalls i els ponis. Pujo una costereta que queda al final de la plaça, a mà dreta. Altre cop a mà dreta, prenc el carrer de Sant Isidre. És un carrer estret, on hi toca poc el sol. Les cases són velles, altes, tenen les façanes grisenques i encrostonades. Trenco a mà esquerra. El carrer d’Artús està completament banyat per l’ombra. Al final del carrer, giro a mà dreta. Entro a la plaça de les Garrofes, on celebren un mercadet. Palots plens de pomes, peres i taronges; caixes de plàtans; bosses de patates i de caragols; cabeces d’alls, mates d’enciam i escarola, manats d’api i carrolls de raïm; avellanes, cacaus, nous i moniatos; planter. Continuo pel carrer de la Carnisseria. Ampolles d’oli i vi; pots de melmelada; senalles per anar a comprar. Enfilo el carrer Major i entro a la plaça del Blat. A sobre meu, pengen unes boles ornamentals de color lila. A l’altre costat de la plaça, hi ha la Casa de la Vila, mig banyada de sol. M’hi allargo. A mà esquerra, entreveig l’església de Sant Joan i un bocí del seu famós campanar. És curiós. Quan he deixat l’autovia a Alcover, tenia una clara perspectiva d’aquest campanar en forma d’agulla. Però quan he arribat a Valls, he hagut de forçar molt el coll per trobar-lo. La distribució dels carrers no hi ajuda. Ni davant per davant del campanar hi ha bona perspectiva. I si m’enretiro una mica, un arc de mig punt s’interposa entre jo i el temple.

Torno a la plaça del Blat. Segueixo pel carrer de la Cort, un carrer senyor i mudat. Passo pel costat esquerre del Pati, una plaça ampla i llarga. Arribo a l’Antic Hospital de Sant Roc, actual seu de l’Institut d’Estudis Vallencs. La façana de l’edifici és grana i blanca. Hi entro i pujo les escales. A dalt de tot, el claustre està cobert amb una mena de claraboia. Entro a la sala on Montserrat Comas, de l’associació Espais Escrits, explica què podem trobar a la seva pàgina web. La Montserrat, que coneixeré a la pausa de l’esmorzar, fa servir un projector i una pantalla perquè puguem veure la pàgina web. La Montserrat clica a la banda esquerra de la pàgina, on apareix la llegenda Mapa literari i apareix un mapa del món que localitza els territoris o ciutats que van descriure autors com Josep Pla, Jesús Moncada, Miquel Martí i Pol, Víctor Català, Maria Aurèlia Capmany o Maria Àngels Anglada. Clica sobre mapaliterari.cat, després sobre “Josep Palau i Fabre”, després a “Rutes literàries” i finalment a “Josep Palau i Fabre, Cant Espiritual”. Es desplega un vídeo i l’autor, amb una frondosa barba blanca, recita: “No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t’imploro com si existissis. Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu -i penso creure en tu, quan no crec en ningú. Però després em desperto, o em sembla que em desperto, i m’avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo de tu com si fossis algú.” Sensacional, fora de sèrie.

Tinc fred als peus. Entre el públic distingeixo l’escriptor Magí Sunyer i Jordi Ferré, de l’editorial vallenca Cossetània. La Montserrat desplega un text de Jacint Verdaguer ––“Sant Petersburg, 26 de maig de 1884”-, un àudio d’Artur Bladé i Desumvila –“El Portal”, recitat per M. Cinta Massip en ebrenc, tot un detall- i un fragment de Vilaniu -la gran novel·la de Valls, escrita pel vallenc Narcís Oller. L’últim àudio, corresponent al Diari 1952-1960 de Joan Fuster, es diu “Campanades a Sueca”. Pep Cortés recita: “Les campanes no paren. Sonen lentes, espaiades, tres o quatre alhora, a cops simètrics. Entre toc i toc, el silenci de la nit sembla més net, més inflexible. És la solemnitat dels morts. Del toc de morts, segons el ritual de l’església del meu poble, en diem “drangs”. Al Fabra figura “dring”, però no “drang”. “Dring” no és necessàriament el so d’una campana. Els “drangs” de Sueca, del dialecte de Sueca, són de campana: de campana fúnebre, exactament. Els veïns en sabem el sentit: tants drangs, vol dir que s’ha mort un home; tants altres, que s’ha mort una dona. Les campanes continuen sent un senyal entre nosaltres. A migdia, després de l’àngelus, toquen a morts. La meva mare s’alerta. “Calleu! A vore!...” Para l’orella. Compta els drangs. “És dona!”, diu. O: “És home!” Algú s’ha mort, al poble, home o dona, i el campanar escampa la notícia. Els drangs, és clar, costen diners. El campaner ha de cobrar, i els capellans. Hi ha “mort general”, que són moltes campanes, de ric; i “morts” subalterns, segons una gradació de tarifes. Els pobres tenen dret a un toc modest, però també els anuncia la campana, les campanes…”

He de llegir Fuster i Palau i Fabre. És urgent.

Surto de l’Institut d’Estudis Vallencs. Passo pel carrer de Jaume Huguet. Trenco a la dreta pel carrer Muralla del Castell. En una paret lateral d’una casa, albiro un cartell d’Enderrocs Civit. Vaja, aquests de Juneda, són internacionals! Més endavant, a mà esquerra, el sol brilla en un balcó de vidre d’un segon pis. A peu de carrer hi toca l’ombra. Continuo fins a la plaça de Sant Francesc, on hi ha l’església del mateix nom. Emprenc el carrer Muralla de Sant Francesc. A mà esquerra hi ha el Pius Hospital de Valls. A mà dreta, un quiosc. Hi entro. Pregunto al quiosquer:

-Teniu la revista Descobrir? 

-Ha arribat avui.