Dimecres, 3 de novembre de 2010

Tal dia com ahir, va fer tres anys que vaig començar a l’otegé de Reus. Pregunto als companys de feina si ho van celebrar d’una forma especial. Sorprenentment, diuen que sí. Resulta que, a mig matí, es van sentir uns crits al fons de la sala d’espera, tocant a la porta del carrer. Dues noies es discutien no se sabia ben bé perquè. Com el Mar Roig a les ordres de Moisès, els usuaris es van apartar a banda i banda i van aparèixer les dues xiques, que practicaven un fragorós ball de bastons. Les xicotes, que s’estiraven dels cabells, van acabar caient a terra, des d’on van continuar la performance. Al final, uns nois les van descompartir. Des del públic, algú les convidava a sortir al carrer si volien estomacar-se. Una, precisament, va sortir a fora. A l’altra se la va atendre. I quan la del carrer va tornar a entrar –perquè va tornar a entrar-, també se la va atendre.

Tal dia com ahir, va fer tres anys que vaig començar a l’otegé de Reus. Hi va haver una festa, jo hi estava convidat i no hi vaig anar. I a sobre, em vaig quedar sense regal d’aniversari.