Fa més d’una hora que el
sol s’ha post, però encara hi ha lluentor sobre les muntanyes dels Ports. El
Jesús Tibau i jo xerrem a peu dret a davant la seu de Doble Columna, a Tortosa,
on fa una estona m’ha entrevistat per al programa de televisió “Tens un racó
dalt del món”. Parlem de llibres i, sobretot, de política. Ens preguntem quin
és el marge real de maniobra dels partits polítics envers el poder financer i
ens dolem dels diners que els partits gasten en campanya electoral. Tot i la
frescor del capvespre, conversem animadament.
Un cotxe s’atura davant
nostre. S’abaixa la finestreta i el conductor pregunta:
-Escolten, vostès són de
la campanya electoral?
Aquest paio l’he vist abans. Parlava amb un altre, tots dos també de peu,
però a l’altre costat de l’avinguda de Remolins. Ens ha degut sentir parlar de
política i ha deduït que érem polítics.
-Escolten, això que es
fa domenge, on se fa?
Vol dir les eleccions.
Jo pregunto:
-D’on sou?
-Del Rastre[1].
-En una escola, a la
Biblioteca… -aventuro.
-Pregunte-ho a
l’Ajuntament –per sort, el Jesús sempre té les paraules justes.
El paio arrenca el cotxe
i se’n va. Recordo que m’han confós amb moltes persones, a la vida. En un pub
de Sant Cugat, entre setmana, a altes hores de la matinada, uns aficionats del
Manchester United es pensaven que jo era un seguidor del Bayern de Munic. Al
Cogul, a les Garrigues, un diumenge d’abril plujós i fellinià, em van confondre
amb l’editor –i a l’editor Jordi Quer, que portava bufandeta i ulleres de John
Lennon, amb l’escriptor. I cada Sant Jordi, com que sec a darrera o al costat
d’una tauleta on hi ha llibres i roses, la gent em pregunta quant valen els
llibres i les roses. Però mai havia passat com un polític en campanya
electoral. Deu ser per aquesta planta que tinc, o per la meva xerrera sense aturador,
o perquè, al cap i a la fi, jo també sóc un propagandista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada