Som a Sarroca. Parlem
amb la nostra arquitecta, la Tresa Carrera, i els germans Siuraneta. El solar
ja està encimentat i els pilars de ferro que en sobresurten arriben als sis o
set metres d’alçada. El sol no acaba d’enlairar-se i el nostre pati resta mig a
l’ombra.
Quan marxem de Sarroca,
abans de creuar el pont de la Parafanga, saludo un cotxe que entra al poble. La
Maria Alba pregunta:
-Qui és?
-No ho sé.
-I perquè la saludes?
-Per si dóna la
casualitat que la conec.
Sempre he estat mal
fisonomista. Ni la gent del meu poble conec. Un dia, xerrant amb el Tonyeto,
l’home més treballador de Sarroca, vaig dir-li si era ell qui tenia una parenta
casada a Arbeca. “La filla”, va precisar. Hi ha cares que em sonen, sí, però no
encerto a posar-hi nom o mot. Les he vist tota la vida, però no m’ha vagat mai
saber a qui corresponien.
Si passa un cotxe, el saludo. És igual si l’identifico o no. Sóc a
Sarroca, per tant l’hauria de conèixer. I si realment no en conec el conductor,
i ell tampoc no em coneix a mi, pensaré si en sóc, de maldestre. I ell –o ella,
com avui en sortir del poble- vés a saber què pensarà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada