Dimarts, 16 de novembre de 2010

Navegant per internet, passo pel bloc Provisionals, de Pere Palau. Avui ha penjat un apunt titulat Quan el temps de la foscor s’allarga…, on llegeixo:

“Quan el temps de la foscor s’allarga i la claror minva, i l’aire arriba cada cop més fresc, surto al balcó, tranquil, en hora de matinada i miro Orió. I així, caçador sense dards, ressegueixo el seu trànsit fins que naixen les fulles en els arbres i la claror guanya temps cada dia. I penso: la vida va.

I arribarà, potser, un altre hivern –no dos, no tres; no vull ser superb ni ambiciós- i contemplaré, tranquil, el pas lent de les estrelles, de llevant a ponent, i potser repetiré: la vida continua.

I arribarà un temps en què sereu vosaltres –i ells i elles-, desitjo que tranquils en nit serena, que mirareu el cel i comptareu les estrelles que passen i ho contareu. Tant se val que sigui hivern o primavera, tardor o estiu, mentre la vida sigui viva i es renovi.”

Abans de començar-lo a escriure, tenia clar que aquest havia de ser un llibre solar, un llibre minvant. Volia retratar-hi l’escurçament, lent però imparable, de les hores de llum des del solstici d’estiu fins al solstici d’hivern. I ho volia fer no per escriure la història d’un declivi, d’una decadència, sinó per per descriure, l’últim dia del dietari, els instants previs a una renaixença, a una nova creixença del sol. Perquè és això, en definitiva, la vida: un constant caure i tornar-se a aixecar. 

Sorprenent. El Pere ha copsat l’essència d’aquest dietari abans que jo l’acabi d’escriure.